Fan l'orni, però no són rucs

El 10 de Juliol els catalans varem mostrar la nostra voluntat, el nostre objectiu i les nostres cartes. Aquell dissabte, el crit majoritari de la manifestació clamava per la independència del nostre país. Ja en jornades posteriors enquestes i sondejos han revelat que l'independentisme superaria l'unionisme en cas de fer-se, avui, un referèndum.

A Catalunya els partits polítics intenten agafar posicions; l'independentisme ven  i els electors comencen a exigir posicionaments clars. La centralitat política s'ha mogut i el debat gira entorn a la independència de Catalunya.

A Espanya potser fan l'orni, però no son rucs. Potser fan com qui no veu la cosa, com qui li treu la importància que té; però se n'adonen que realment Catalunya avança cap a la seva independència i que ara ja només és qüestió de temps, no massa temps.

Des d'Espanya cal ara esperar desinversió i ja ho hem vist avui mateix amb les obres que es suspenen. Ens diuen que això correspon al pla d'austeritat, però no és una casualitat que la desinversió sigui especialment forta a Catalunya. Durant els propers mesos i anys, veurem reducció i congelació de la inversió, cosa que farà que l'espoli es dispari. Invertiríeu vosaltres en una empresa o territori que sabeu que en poc temps deixarà de ser vostre? Espanya sap que ens independitzarem... per tant ja no veu raons per seguir invertint al nostre territori.

Ara ens toca a nosaltres no perdre el temps, ja sabem que tenim Espanya en contra i ens cal separar-nos de l'opressor el més aviat possible. Ens cal fer-ho abans que la opressió s'intensifiqui i abans que Esapanya acabi d'arruïnar-nos.

Amb permís dels veïns

És cert que la situació econòmica actual és molt dolenta. És cert que cal fixar-nos com a prioritat sortir del forat i reconduir aquesta situació.

Hi ha qui diu que el que ara toca és refer el país; i té raó. Diu que cal fer passos per millorar la situació econòmica; i té raó. Ens diuen també que Catalunya està en millors condicions que Espanya per sortir d'aquesta situació de crisi; i estic segur que això també és cert.

Però, i sempre hi ha un però, ens segueixen dient que per tirar endavant hem de fer-ho amb permís dels veïns. Cal que permetem que el veí ens segueixi espoliant el10% dels nostres ingressos. Cal que permetem que sigui el veí qui administri els nostres diners. Cal que permetem que sigui el veí qui decideixi com i en què els hem d'invertir.

Ens diuen que ara toca decidir concert econòmic -n'hi ha que segueixen somiant-. Que avançarem cap el dret a decidir -un dret que ja tenim però no ens deixen exercir-. Ens diuen que ara no és hora de referèndums ni de llibertats.

Però no comprenen que Espanya és una càrrega massa feixuga, que una locomotora amb excés de pes avança molt més poc a poc. No comprenen que mentre siguem un vagó, per molt rica que sigui la nostra carrega seguim a mercè del maquinista.

Si volem avançar de pressa i sortir de la crisi de la forma més ràpida possible ens cal fer dues coses: primer deixar anar llast i desfer-nos de la càrrega que ens suposa l'espoli espanyol i segon agafar nosaltres les regnes i prendre nosaltres les millors decisions pel nostre país. Ep, i sense permís dels veïns.

Àudios Històrics per no oblidar

El dia 14 d'Abril de 1931 Fracesc Macià va declarar la República Catalana, un estat integrant de la Federació Ibèrica. I ho va fer amb aquestes paraules.

 Descarregar

El 6 d'Octubre de 1934 Lluis Companys declarà l'Estat Català de la República Feredal Española. Aquesta declaració la va fer amb les següents paraules.

 Descarregar

Esperem i confiem que a la tercera hi vagi la vençuda, però aquest cop sense integrar-nos a cap federació ibèrica si no com a estat de ple dret de la Unió Europea.

El segrest de l'esperit del 10 de juliol

Avui he volgut reproduir en aquest bloc, aquest manifest redactat per en Xavier Mir i que comparteixo i subscric íntegrament.

La manifestació convocada per Òmnium el passat dissabte dia 10 de juliol va ser un èxit inqüestionable quant a participació i quant a ressò internacional. Ens n'hem de felicitar com a demòcrates i com a catalans i catalanes. Sota el doble lema SOM UNA NACIÓ i NOSALTRES DECIDIM, es van manifestar diverses respostes a la sentència del Tribunal Constitucional. Una part dels manifestants expressava la seva catalanitat, no necessàriament incompatible amb sentiments d'espanyolitat o d'altres cultures; una altra part defensava l'estatut; i una altra part, visiblement superior en nombre tal com han reflectit la majoria de mitjans nacionals i internacionals, expressava la voluntat que Catalunya sigui estat. Només un lema com el que ens convocava era capaç d'aplegar totes aquestes opcions, un lema que subratlla que el poble de Catalunya és l'únic subjecte de qualsevol decisió política que s'hagi de prendre i que només la democràcia de les urnes ens ofereix la sortida de l'atzucac polític a què ens ha abocat la sentència del Tribunal Constitucional.

Lamentablement, alguns mitjans i algunes formacions polítiques van fer un ús fraudulent del llenguatge, segurament del tot intencionat, els dies anteriors a la manifestació i el mateix 10 de juliol, ja que parlaven de "manifestació en defensa de l'estatut" quan en realitat, per referir-s'hi, podien parlar de "la manifestació del 10 de juliol" o de "la manifestació d'Òmnium", però mai havien de fer-ho en aquells termes perquè Òmnium no ens hi va convocar per defensar l'estatut sinó per dir que som una nació i que nosaltres decidim. Els qui defensaven l'estatut eren només una part dels manifestants.

Dos dies després de la manifestació, dilluns 12 al matí, els partits polítics van començar a fer les seves reunions per valorar la manifestació i també van arribar les primeres declaracions públiques. Evidentment, de la manifestació en sortia una apel·lació directa als nostres representants polítics, un mandat. Hi va haver un “esperit del 10 de juliol” que havien de recollir i estàvem a l'expectativa que ho fessin. Hem de denunciar, però, que molts d'aquests partits no han recollit l'esperit del 10 de juliol, sinó que l'han segrestat. N'han fet una interpretació restrictiva, reduccionista i interessada. Asseguren que els hem demanat unitat per anar a Madrid a defensar l'estatut tal com va refrendar-lo el poble. Redueixen el “nosaltres decidim” a allò que vam decidir el juny de 2006 i que representa una part dels manifestants. Però l'altra part, de fet majoritària, no hi era per allò que vam decidir el 2006, sinó per allò que volem decidir en un futur tan immediat com sigui possible.

“Nosaltres decidim” vol dir que demanem als partits que, abans de les eleccions, es comprometin amb el dret de decidir, que és just i democràtic i no exclou cap opció. Volem un referèndum d'independència en què els partidaris de continuar esprement l'autonomisme i l'estatut puguin votar NO i els partidaris d'un nou estat i d'una nova legalitat puguin votar SÍ. Rebutgem l'argument que els ponts amb el poble espanyol només es poden refer a través d'un estatut d'autonomia i pensem, en canvi, que només el tracte d'igual a igual derivat de la recuperació de la nostra sobirania permetrà normalitzar la relació amb el poble espanyol.

I aquest compromís amb el dret de decidir no vol dir necessàriament que el referèndum d'independència hagi de fer-se l'any 2011. Vol dir només el compromís a consensuar-ne el full de ruta entre totes les forces polítiques, de manera unitària, com unitari va ser el 10 de juliol, perquè els electors puguin votar en funció de l'assumpció o no assumpció d'aquest compromís, amb la màxima transparència, i perquè el referèndum es faci abans no acabi la propera legislatura. Hem de poder anar a les urnes sabent si defensen l'esperit del 10 de juliol o si el traeixen. Les propostes de partit els separen, però la democràcia els ha d'unir. Aquest, i no la defensa de l'estatut, és el mínim comú denominador que ha de permetre la unitat d'acció de totes les forces polítiques de tradició democràtica del nostre país.

Som una nació. Àlbum fotogràfic.

Després d'assistir a la manifestació, no podia deixar de publicar algunes de les imatges que he pres durant la tarda. També pots accedir a la galeria a Flickr.

La magnitud de la sentència

Ara que el  TC ja ha sentenciat i mort l'Estatut de Catalunya, cal fer una lectura del que vol dir això. Que un tribunal s'hagi atrevit a tombar allò que un poble ha decidit de forma democràtica no és poca cosa. Això es carrega de socarrel tot el sistema  democràtic. Tant és el que el poble decideixi a les urnes, sempre hi haurà qui ho pugui manipular a la seva voluntat. 

El tribunal no només ha atacat la dignitat de Catalunya, també n'ha atacat els seus interessos. I davant d'això els catalans no podem quedar-nos indiferents. 

Ens trobarem amb polítics i partits que ens seguiran repetint els seus discursos caducs i  seguiran parlant de federalisme o de concert econòmic. Cal que recordin que el tribunal ha posat aquests temes sobre la taula i que en desacredita qualsevol dels seus arguments; la sentència posa punt i final a la via estatutària, autonòmica o federalista.

Seria bo que el nostre parlament, el Parlament de Catalunya, aquell que ha de vetllar pels interessos de Catalunya, respongués a la sentència amb un fort cop d'efecte. Es fa necessari que el nostre Parlament deixi ben clar que els catalans no ens no ens deixem trepitjar d'aquesta manera; que som nosaltres, i només nosaltres, els que decidim el nostre futur.

El que hauria de fer ara el Parlament es tornar a votar l'estatut tal com va sortir del nostre parlament, abans de cap retallada. I això hauria de fer-ho, es clar, com a punt de partida de la via que ens ha de dur a la independència.